pàgines viscudes 70

Quan vaig tornar del servei militar el gener de 1970, la primera tasca va ser participar en la captura de la informació per a mecanitzar el préstecs, i aprendre nova terminologia, camps, registres, relacions, bases de dades, bytes, Century-200, i sentir a parlar per primera vegada de nanosegons.

Durant un parell d’anys la meva feina va consistir en posar en funcionament noves oficines, o suplir els Delegats durant les vacances. Els desplaçaments en tren, autobús, vehicles compartits, i finalment amb el meu Seat 850. Sant Feliu, Igualada, Corbera, Vilanova del Camí, Santa Margarita de Montbui, Pallejà, San Sadurní, Sant Boi on junt amb el Jaume Jorba varem tallar la meva primera “roda de talons”, Martorell, Cornellà, Esplugues, L’Hospitalet, El Prat, Gavà, Begues. Van ser el anys dels estudis nocturns a EADA, junt amb el Josep Garriga, i d’aprendre’m de memòria els tombs de la carretera de Begues.

El dilluns 6 desembre de 1.971, anava cap a Corbera i en arribar a Vallirana els cotxes estaven parats. La riuada s’havia endut el pont de Molins de Rei. Un client de Cervelló que em coneixia, em va acompanyar per una pista de muntanya fins arribar a La Palma. Vaig obrir a l’hora.

L’any 1.973 a Espanya hi havia 87 caixes d’estalvis, agrupades en 11 federacions regionals integrades a la CECA. Caixa Penedès que havia anat escalant posicions, s’havia situat  en el lloc 28è i ja tenia 47 oficines, inclosa la central, amb un passiu de 6.300 milions de pessetes, i jo, “el noi tendre” tal com m’anomenava el Sr. Insensé, amb poc més de vint-i-sis anys  m’havia casat, esperàvem un fill   i no em feia gaire il·lusió convertir-me definitivament en Delegat d’oficina. Quan m’ho van preguntar, vaig demanar de conèixer l’entitat més en el seu conjunt.

La resposta va ser proposar-me que m’encarregués de la inspecció de les oficines. Potser ja sabeu que tinc el privilegi d’haver participat l’any 1.974 a la I Convenció Estatal d’Auditors de Caixes d’Estalvi, que es va celebrar a l’Hotel Don Quijote de Madrid, i on es van posar les bases del que per a mi ha estat l’auditoria interna, una professió dins de la professió d’empleats de les Caixes d’Estalvi. M'hi van iniciar D. Angel Galán Galindo, que ja havia estat a Vilafranca com inspector del Institut de crèdit i l’Estalvi (ICA), i vaig poder fer bones amistats amb els auditors d’altres caixes, i especialment amb els caps d’auditoria de la Federació Catalana i Balear amb els que posteriorment vaig poder cursar a E.S.A.D.E. el Diplomat d’auditoria interna, i participar activament en els Grups de treball de les convencions anuals a la CECA.

Les tasques d’auditoria reclamen una gran flexibilitat professional i un ritme de treball trepidant. La Caixa demanava  molt, però també em va donar bones eines, el personal necessari, un excel·lent tracte i, el que és millor, possibilitats de formació continuada, cursets, convencions, viatges de treball. A tall d’exemple us puc dir que quatre caixes catalanes, Manlleu, Manresa, Sagrada Família i Penedès compartíem un pis al carrer Gaztambide pels desplaçaments a Madrid.

El Juny de 1977 és van acabar les sortides a esmorzar al carrer, amb la inauguració de la cafeteria a la sisena planta del nou edifici i  la incorporació del Joan Rubió que venia de Cal Tabola.

 

El Joan em va donar un cop de ma quan vam celebrar amb un xai, el naixement del meu primer fill a la Casa Gran, una finca agrícola que la Caixa tenia a Valldossera. L’auditoria interna es va situar a la tercera planta.

Aviat el primer equip d'auditoria interna amb la Maria Rosa Farré, que ara ens deleita amb el seu blog de la vinya vermella.

A primers de gener de 1978 vaig anar d’inspecció a l’oficina 019 L’Hospitalet. El Delegat i l’interventor havien fet de les seves, i va acabar en un doble acomiadament.

El matí quan vaig arribar a l’oficina, abans de les vuit, hi havia al carrer una gran cua de gent. Vaig preguntar que passava una senyora que feia cua em va dir “la Caja anda en quiebra, y el Director General se ha fugado con la secretaria”.

Van ser dies molt durs que demostren com és de fràgil el risc reputacional. Va desembarcar un equip de suport de la Central, amb el Sr. Ferràs al davant i es va aturar el conflicte, deixant treure els diners a tothom qui ho va voler, ensenyant muntanyes de bitllets a les “forces vives” del barri, i quan la cosa es va calmar una mica, portant mitjançant el company Salvador Sadurní, el porter del Barça durant 16 temporades, al Cruyff, i altres jugadors del Barça a signar pilotes de futbol. 

Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil y Marcial.