coeficient de caixa i gestió de la tresoreria

L’any 1971 ja s’havia establert el coeficient de caixa, que consistia en mantenir uns saldos en efectiu  i en el Banc d’Espanya, (entre el 4% i el 6% dels dipòsits captats) per tal d’assegurar la liquiditat de les entitats financeres.
L’any 1979 es crea un dipòsit obligatori en el B.E. (comença amb un 1% que s’anirà incrementant)  que pretén treure diner de la circulació com a mesura de política monetària que pretén frenar la inflació.

També es coloquen a les entitats financeres actius financers com ara Bons del Tresor i Certificats de Regulació Monetaria (C.R.M.). L’any 1984 es fixa un coeficient únic de caixa del 20% dels recursos de tercers, el 15% remunerat i la resta sense interès.

Per complir tot això es crea el departament de Tresoreria que s’encarrega de moure els recursos en el Mercat Interbancari que es converteix en una nova oportunitat de negoci.

El 1989 es produeix un nou increment en el coeficient de caixa que passa del 16,5% al 19%, en un intent de l'autoritat monetària de controlar la desbocada inflació. Per la mateixa raó el crèdit al consum queda subjecta a uns percentatges limitadors molt estrictes i en consequència, provoca un increment en els saldos de tresoreria situats en el Mercat Interbancari.