orígen de la crisi.
Ens hem de remuntar a l'any 2001-2002 quan esclata la bombolla de les entitats tecnològiques (Internet). Semblava que els hàbits de consum dels ciutadans anaven a canviar, recolzant-se sobretot en les noves tecnologies. Això no va ser així i les empreses .com van començar a perdre valor en borsa. Això va provocar una fugida de liquiditat dels mercats de renda variable i un efecte pobresa en el patrimoni dels inversors. Això al costat del terrorisme internacional (Torres Bessones, Afganistan, Al-Qaeda, etc..), va fer témer l'entrada en recessió de les economies occidentals.
La reacció de les autoritats monetàries, per reactivar l'economia, va ser la baixada dràstica dels tipus d'interès i injectar diners a l'economia: - als EUA es rebaixa el tipus de referència del 6% a l'1% -a la zona EURO es rebaixa del 4,5% al 2%, mantenint els tipus baixos durant bastant temps des del 2002 al 2006. L'economia ràpidament va començar a créixer.
La confluència de tipus d’interès baixos i de polítiques de risc laxes de les entitats financeres als EUA, es a dir, concessió de crèdits sense considerar la capacitat de pagament dels clients, ni els seus ingressos, ni exigir un import per l’entrada inicial de l’habitatge, dóna lloc a les proliferació de les hipoteques denominades “subprime”. Als receptors d’aquestes hipoteques se’ls denomina “ninja” (no income –sense ingressos- no job –sense feina- no assets –sense actius-). Els “ninja” rebien préstecs hipotecaris que superaven el valor de l’habitatge. Se’ls hi cobraven més interessos perquè hi havia més riscos.
Els bancs nord-americans comptaven amb què el valor d’aquell habitatge continuaria pujant i estaria per sobre del préstec concedit. A més, com l’economia nord-americana rutllava força bé, es creia que el “ninja” insolvent trobaria feina i pagaria el deute sense problemes. I si el “ninja” no pagava perquè no trobava feina, no hi havia problemes. El banc es quedava amb aquell habitatge revaloritzat. De fet, en deu anys, el preu real de l’habitatge als EUA es multiplica per dos.
Als bancs nord-americans se'ls acaba els diners i amb la finalitat d'obtenir una major liquiditat per continuar creixent en la inversió immobiliària i en la concessió de préstecs hipotecaris, empaqueten aquestes hipoteques “subprime” en productes complexos (és el que es coneix com titulitzacions), oferint elevades rendibilitats amb un risc aparentment sota control. Les agències de ràting qualifiquen aquests actius de baix risc perquè no saben ben com neixen aquestes hipoteques i quina és la veritable capacitat de pagament dels “ninjes”.
Què succeeix?. Bancs com Bear Sterns o Lehman Brothers omplen els seus balanços amb actius d’aquest tipus, titulitzacions amb hipoteques subprime. Són productes que es posen de moda a tot el món occidental. Quina és la clau? Mentre el valor dels immobles continuï pujant, aquests productes ofereixen beneficis i, per tant, no presenten problemes. Per tant, és una espiral imparable a l'empara del successiu increment del preu dels habitatges. Quant més puja, més hipoteques, més “ninjes”, més titulitzacions, més beneficis per als bancs que compren les titulitzacions. El mateix paquet de subprimes és venut o utilitzat com a garantia per anar obtenint més i més liquiditat.
Tant els EUA com Europa aposten per seguir abaratint el preu del diner, la qual cosa anima a la inversió en l'àmbit immobiliari. Les entitats financeres, per continuar amb les polítiques de concessió de préstecs, continuen augmentant els balanços titulitzant hipoteques i augmentant així la concentració del risc en el sector immobiliari (apalancament financer).
Ens trobem amb una economia sobre expansionada a causa d'un període llarg de tipus d'interès molt baixos. Tot resulta fàcil, tot són guanys. Molta gent incrementa el seu nivell de vida, consumeix més i estalvia menys o “res”. Les economies dels països han d'equilibrar la seva capacitat d'estalvi a la inversió, si no s'han d'endeutar i després aquests deutes s'han de tornar en algun moment, i per a aquest moment s'ha d'haver generat aquests diners, sinó entren en problemes. (igual que una família o una empresa)
Però en la primavera del 2007 comença la rebaixa dels preus del mercat immobiliari als EUA. Després de diversos anys d'un abaratiment del preu del diner, la Reserva Federal comença a pujar els tipus d'interès de referència. L'increment es trasllada a les quotes de les hipoteques. Moltes famílies amb un perfil de risc elevat “els ninja” es troben en serioses dificultats per seguir pagant les quotes i desencadenen una crisi hipotecària, que retroalimenta la rebaixa dels preus dels habitatges –a falta de demanda de compra d'habitatges- i també una pèrdua de valor de les titulitzacions . que empaqueten les hipoteques subprime.
Les titulitzacions d'hipoteques subprime, actius de moda en els últims anys, ja no serveixen com a garantia per obtenir liquiditat o per vendre-les. Ningú les vol. Els bancs d'inversió tenen aquests actius però no poden fer-los líquids ni pagar els seus deutes. La crisi nord-americana es propaga per tot el sistema financer mundial. Les hipoteques subprime comencen a ser conegudes com a “actius tòxics”.
La crisi que s'inicia per la manca de pagament dels préstecs hipotecaris als EUA es trasllada a tots els instruments que empaquetaven aquests préstecs. Bancs de tot el món gestionen aquests productes. La titulització d'hipoteques subprime s'havia globalitzat. Comença a proliferar la falta de confiança en tot el sistema financer, perquè un banc no sap quants actius tòxics té l'altre i si ho sap no sap el tòxics són. L'exposició als actius subprime és enorme i es desconeix el seu verdader abast. Aquesta falta de confiança provoca una falta de liquiditat en el sistema financer. L'interbancari s’atura.
La situació és crítica. Els bancs centrals estan en la tessitura d'actuar, ja que el procés de deteriorament és ràpid. Intenten estabilitzar el sistema amb injeccions de liquiditat i s'aturen les pujades previstes dels tipus d'interès per controlar la inflació.
Aquestes mesures es demostren insuficients i es produeix una autèntica crisi en el sistema financer internacional. EUA intenta evitar el col·lapse del sistema. El seu Govern acudeix al rescat d'entitats financeres com les hipotecàries Fannie Mae, Freddie Mac, l'asseguradora AIG (no dóna hipoteques però té empaquetats titulitzacions), entre altres entitats. Són operacions sense precedents per part de les institucions públiques nord-americanes. La fallida tècnica de Lehman Brothers ha tingut grans conseqüències econòmiques tant per a diversos bancs com per a clients particulars, sobretot de banca privada, amb productes on el risc d'emissor corresponia a aquesta entitat (principalment bons). La banca d'inversió, tal com la coneixem fins ara, es desintegra després de la desaparició de Lehman Brothers, la fusió entre Bank of America i Merrill Lynch i la petició de Goldman Sachs i JP Morgan per passar a operar com a banca retail o comercial i així poder beneficiar-se de les ajudes de l'Administració nord-americana.
Els governs i bancs centrals a tot el món aproven mesures per injectar liquiditat. Últimament es produeix també l'entrada de Governs en el capital d'entitats financeres europees. En la majoria de països s'ha incrementat la garantia estatal dels dipòsits o bé s'han garantit totalment. De manera concertada s'estableixen rebaixes dels tipus d'interès de referència per parts dels principals Bancs Centrals en qualsevol part del món. Es prepara una cimera mundial per replantejar les bases del sistema financer actual. En definitiva es fa tot el possible per solucionar el problema, i estabilitzar el sistema financer internacional. |