una pinzellada dels procediments 1964

Pel mes joves, una pinzellada als procediments de treball.

Un gran arxivador “la pastera” presidia el departament de llibretes d’estalvi, una fitxa per a cada client.

S’agafava la llibreta del client, s’anava a la pastera, es treia la fitxa i s’hi posava una pestanya de cartolina. S’anava al taulell i s’anotava a ma, la data i l’import de l’operació i el nou saldo. Un talonari amb els impresos d'imposició o reintegrament per duplicat, amb paper carbó, on s’anotava el saldo anterior, l’import de la operació i el saldo final, i la llibreta del client on s’anotava l’operació amb lletres i números.

El sistema de control; verificar que coincidien el saldos finals de la fitxa, de la butlleta i de la llibreta. L’original de la butlleta i la llibreta es portava cada vegada, al departament de caixa.

A la finestreta de caixa hi havia el Ton Rubires i sovint el Sr. Carbó. Més tard el Pere Bujaldón i l’Antoni Guinovart. El caixer cridava el client, cobrava o pagava, posava a la llibreta un segell de validació de “impuesto” o “reintegrado” i feia un visat. Anotava l’operació en el llibre diari o en la màquina registradora N.C.R.

A final del dia es sumaven les copies de les butlletes i es quadrava amb caixa. Ja només quedava ordenar les fitxes, arxivar-les a la pastera tot traient les pestanyes, i arxivar els documents diaris pel sistema de claus i cordill.

Pels comptes corrents i de crèdit el sistema era semblant, però totes les fitxes cabien en un gran llibre de fulls intercanviables.

En una llibreta es registraven i controlaven els talonaris en blanc que es numeraven amb un numerador de tinta.

Si algú no tenia prou saldo era habitual fer portar el taló a la notaria a protestar, dintre del termini de cinc dies comptats a partir de la data de creació, si era pròpia plaça o vuit dies si era de plaça diferent.

Quan un client no era prou segur se li demanava conformitat telefònica als talons que ingressava, i s’anotaven a llapis les conformitats donades a fi de retenir el saldo.

No cal dir que els interessos es liquidaven a ma, fent escales per ordenar descoberts per valoracions,  i que l’Admetlla i el seu equip, retallaven  amb les tisores els cupons de les obligacions.

Els préstecs hipotecaris s’amortitzaven com a màxim a deu o quinze anys. El pagament de les anualitats es fraccionava en mesos o trimestres i els rebuts sempre pujaven el mateix import, que tenia una part d’interessos i una part de capital.

Per fer els rebuts de les hipoteques, en un altell darrera caixa, hi havia una màquina on es gravaven les dades dels titulars i l’import del rebut en una plaqueta metàl·lica i després s’estampaven en els rebuts preimpresos.

A les pòlisses de préstecs s'hi havien de posar timbres i fer-les intervenir pel corredor de comerç. S’anotava el límit en un full de comptes corrents i es vigilava de no carregar res en una pòlissa un cop vençuda, perquè no quedés perjudicada.

Els préstecs es formalitzaven en un efecte financer en el que el titular firmava (generalment com acceptant), i com a garants solidaris (lliurador, endossants o avaladors), es descomptava i s’abonava l’import en el compte descomptant els interessos fins el venciment, generalment noranta dies.

Per controlar el venciment dels efectes, s`ordenaven en una carpeta classificadora, i si no es cobrava la renovació el dia del venciment, s’havien de portar al notari abans de les 20 hores del dia següent hàbil, perquè no es perjudiqués l’efecte.

El sistema comptable de cada departament o oficina es plasmava en els fulls diaris d’operacions a on es resumien els assentaments comptables que es documentaven en una “groga” pels càrrecs i en una “blanca” pels abonaments.

El compte de compensació entre les oficines i la central s’anotava en el “llibre vermell”. Els càrrecs als clients  es feien en una carta verda i els abonaments en una de blanca.

La compensació consistia en recollir a Vilafranca, els talons de les altres entitats ingressats pels clients a totes les oficines, separar els de Vilafranca dels de fora, preparar les remeses amb la calculadora Adox  i posar-los en un sobre que el senyor Rosendo anava a portar als Bancs de la Rambla,